Espectros

En català a http://blogspersonals.ara.cat/nolidiguiscooperacio/2013/05/19/espectres/

Hace unos días, una gran amiga me escribía:

La justicia Guatemalteca ha condenado a Efrain Rios Montt acusado de genocidio.
Guatemala es mi pais de adopción, mi lengua, el lugar donde confluyó la huida, la desesperada fuga buscando atrapar la vida... Guatemala silenciosa, respetuosa, tímida y risueña, profundamente herida y muy valiente. Poesía en el aire, filosofía en las cantinas, ojos negros, estribillos de los tigres del norte, luz de volcanes. Guatemala me enseñó del horror, de la insistencia de la vida y del dolor, del amor, del tiempo, pero sobretodo me enseñó a nombrar con nombre propio: dijo mi nombre. 
Recorrí su geografía, los pliegues de sus montañas, de sus aldeas, en guagua, en pick-up, en burro, en caballo... y a pie. Abriéndole las entrañas para sacarle miles de personas asesinadas, amontonadas unas encima de otras, y devolverles uno a uno el nombre ... y los relatos y los silencios acudieron a socorrer lo indecible entre lo indecible. Bordear el agujero.
Por eso hoy es un día feliz, un día que da la razón a los valientes, a los que nunca se dejaron morir en vida, ni cerraron los ojos, ni hicieron que la cosa no iba con ellos. Ese día que muestra que la vida siempre esta por escribirse, y que días así solo son posibles por el deseo encendido, decidido y ardiente de algunos seres humanos. Brindo, brindo, brindo por ellos.

Días después murió otro asesino en serie, Videla. Los recuerdo a ambos, de manera fugaz e infantil, en algún telediario en blanco y negro. Venían a nosotros, en aquellos finales de los setenta y principios de los ochenta, como una especie de espectros de un pasado no tan lejano. Aparecían menudo en nuestra tele INTER para recordarnos algo que hacía perder la mirada a nuestros padres y abuelos. Después llegó una nueva televisión en color, y empezamos a mirar de reojo aquellos fantasmas eternamente vestidos con gorra de plato, y a menospreciar sus amenazas y maldiciones. ¡Ya se sabe, estos países! Nunca saldrán adelante, no saben ponerse de acuerdo, imagínate.

Mientras por aquí seguimos poniendo medallas en la División Azul, yo también brindo porque Guatemala y tantos países hayan podido cerrar sus cuentas pendientes con el pasado, y dar sepultura a estos espectros errantes. Ahora bien, las causas estructurales de ese conflicto siguen intactas: 200 militares y 400 policías ocupan el municipio de Barillas desde principios de mes para permitir que el proyecto hidroeléctrico de Cambalam I salga adelante. Además da la casualidad de que la empresa responsable es filial de la española Hidralia Energía, quien ha venido esta vez a traer el progreso y seguramente sigue sin entender que estos mayas no lo quieran para nada.
Quizás cambian las formas, pero el fondo de la cuestión, la lucha por la tierra y sus bienes, es el mismo. Deberíamos preocuparnos, no sea que habiendo encontrado el conjuro por unos, estén naciendo otros espectros.

Passejar és un dret

También en castellano
De vegades no ens adonem del tot del que suposa viure en un context de violència permanent per a una ciutat o un país, i com impacta en la qualitat de vida de les persones. I no em refereixo només a les situacions de conflicte armat. La violència té moltes manera de manifestar-se.

Quan un arriba a Sant Salvador, li crida l'atenció la fisonomia de casa i de tota la ciutat. Poques deixen veure la seva porta principal lliurement, sempre hi ha una reixa, coronada de filferros i càmeres de seguretat, en alguns casos. Qualsevol accés a l'habitatge està, generalment, ben protegit contra els més que habituals atracaments. Els carrers són una successió de caixes metàl · liques, per les que gairebé ningú s'aventura a caminar un cop es pon el sol i al llarg de les quals només es pot circular en automòbil, que a més rarament s'aturaran en els semàfors en vermell a partir de certes hores. I això per les avingudes principals, perquè els passadissos secundaris estan sent tancats al trànsit perquè no es pugui entrar-hi sense haver-se identificat prèviament davant l'inevitable guàrdia de seguretat. Es calcula que a tota Centreamèrica treballen unes tres-centes mil persones en el negoci de la seguretat, a la regió més violenta del món i on es produeixen més morts per habitant sense estar en situació de guerra.

Les ciutats i la seva gent s'han anat adaptant a aquesta situació, amb tot el que implica. Les noves avingudes i autopistes que solquen l'àrea metropolitana deixen lloc perquè al mateix temps segueixin proliferant grans superfícies comercials, que ofereixen tot el lleure imaginable. Si vostè vol passar el dia amb la família probablement l'única opció que tingui sigui ficar-se en un gegantí mall, on podrà vestir-se amb Zara, menjar amb McDonals o divertise amb l'última proposta de Disney. Això sí, protegit per una legió parapolicial proveïda amb les armes de calibre gruixut que gastaven a les millors aventures de Stallone i Charles Bronson. Aquest despesa en seguretat li suposa a la regió comptar amb un 25% menys de PIB, segurament una xifra comparable a la cooperació internacional o les remeses de la població emigrant. Per no parlar de la dependència i la despesa energètica que implica un urbanisme basat en el consum constant de terreny, i uns hàbits de mobilitat condicionats per la por a posar els peus sobre les voreres.

L'última sensació capital, però, és una cosa que va en sentit contrari. A Sta Tecla, dins l'àrea metropolitana del Gran Sant Salvador, al seu alcalde se li ha ocorregut tancar pels vianants un dels carrers del centre històric. L'escena del Passeig del Carme la coneixen bé vostès a Espanya, afortunadament: bars, parades d'artesania, terrasses, música, gent passejant i gaudint d'un moment d'oci. Això que ens pot sembla trivial i fins i tot frívol per a un país empobrit, és una conquesta de l'espai públic al servei de la salut mental de tots. Descansar i socialitzar sense por és també una necessitat, quelcom al que cal aspirar.
Un amic algerià, exiliat polític a Barcelona, em va explicar que el que més li havia impressionat, molt més que el nostre nivell material de vida, era poder passejar pels nostres carrers sense mirar enrere ni haver de enganxar-se a la paret per preveure i evitar agressions.

La propera vegada que surtin a passejar amb els nens o de canyes amb els seus amics, pensin com seria si no poguessin fer-ho sempre que volguessin i sense cap tipus d'angoixa.

Una mica d'internacionalisme, si-us-plau

También en castellano

Aquest país està en procés constituent, i com més aviat se n’adoni tothom, millor. Ens posarem a pensar i a escriure sobre el que volem canviar, el que està podrit i ja no serveix, i allò que és irrenunciable per al país (o els països, a saber com acaba tot això) en què viurem durant les pròximes dècades.

I cadascú que aporti el que tingui i del que en sàpiga res. Les ONG podríem començar a superar ja el status quo de les dues últimes dècades i el desmantellament caïnita d'una política pública com la cooperació, com hem vist en només dos anys. Perquè no pagaran el que ens deuen ni compliran amb els seus compromisos internacionals, políticament no els costa res i tenen la barra de dir-t'ho a la cara. I això no m'ho han explicat, ho he vist.

Així que millor començar a pensar en el substancial en aquests moments, perdent la por a si l'any que ve cadascuna de les nostres organitzacions existirà. Mobilitzem per complir amb la gent de l'altra banda del mar que va dipositar la seva confiança en nosaltres. Bé, continuem fent-ho. Però comencem a fer-ho amb tota aquesta majoria social que s'està construint al nostre país (o països, tant se val!) i que és la que realment pot generar canvis en un sistema que no ens agrada, i que és el que acaba estant darrere de les causes de la pobresa. Aquí i allà, el problema no és el nombre de països, sinó les bases sobre els quals es construeixen.

I ja que ens hem posat a la feina de reformar o enderrocar i reconstruir, em sembla que podríem contribuir amb unes dosis d'internacionalisme a tot el procés, no fos cas que tot canviï perquè tot romangui igual. La gent i les organitzacions que ens hem dedicat a construir la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament dels països més empobrits hem d'aportar aquesta visió sistèmica internacional. Els atacs contra el dret a l'habitatge i la supremacia de la tinença en propietat com a forma d'accedir-hi, no són una contingència hispànica, més aviat responen a una política concertada que veiem de Turquia a Portugal, per parlar de la Mediterrània. La mercantilització de serveis i drets bàsics com l'aigua no són una tendència peninsular exclusiva, hi ha un disseny macroeconòmic a tot el món, amb actors compartits i intercanviables.
Això ens toca a nosaltres, les ONG, posar damunt de la taula, quan per fi deixin d'amenaçar amb retallar el dret a la protesta i s'adonin que toca reescriure el que tenim. És la nostra responsabilitat estar en aquest embolic abans que en qualsevol altre, no fos cas que per salvar els mobles acabem del costat de la taula que no ens toca, plens de bones intencions, pensant que tot es transforma amb bones paraules i draps calents.

De moment, a Catalunya, intentarem reconstruir la idea feta miques de que un país racista i insolidari no té cap futur. Que l'única manera de construir una societat és fer-ho local i globalment. Que la nostra pau i els nostres drets són els de la resta de persones, que viuen a milers de quilòmetres i amb les que potser no ens creuarem mai pel carrer. Que la cooperació és una funció pública fonamental, no un caprici postmodern, fútil i prescindible, insubstituïble per la caritat o la RSC. Espero que el manifest que presentarem totes les federacions i coordinadores d’ONG el proper set de novembre al Museu Marítim de Barcelona, totes les entitats catalanes i els suports que copsem siguin suficients per deixar clar de nou que necessitem aquesta visió internacionalista del nostre avenir.

Tenir o Habitar?

VI Foro Mundial Urbano from Ingeniería Sin Fronteras on Vimeo.

En castellano también.

Quan tots els representants de les organitzacions de la societat civil presents en el VI Fòrum Urbà Mundial van haver intervingut en la taula rodona que les congregava, li va tocar el torn a la representant de UNHabitat:

- Bé, em disculparan, però m'he deixat els auriculars en una altra reunió i no he pogut entendre molt del que deieu, només als que parlaven en anglès. Però veig que esteu molt interessats en establir aliances per treballar i en això coincidim. Tinc el plaer de anunciar-los que hem arribat a un gran acord amb Coca-Cola perquè doni suport les nostres activitats.

L'anècdota il · lustra el desacord al voltant de la qüestió del territori i, especialment, de l'habitatge. UNHabitat i les grans agències multilaterals buscant com apuntalar, amb qualsevol marca de gasoses, un sistema d'accés a la casa i una relació amb el medi que han entrat en una crisi profunda, tal com denuncia la societat civil.

Com diu la Raquel Rolnik, Relatora Especial de Nacions Unides per al dret a un habitatge adequat, el problema central és que l'habitatge ha esdevingut un actiu financer, i buscar solucions per a que tothom accedeixi al crèdit i pugui tenir un habitatge no fa més que alimentar la pujada dels preus en el mercat immobiliari. I en aquest fòrum segueix sense abordar-se oficialment aquest enfocament per resoldre un problema que comparteixen milions de persones al món i que a Espanya ens ha portat a una situació dramàtica i ridícula: hi 5,6 milions d'habitatges buits (el 20% del total ), però es produeixen més de 500 desallotjaments diaris, per culpa de la política creditícia de la passada dècada.

És evident que el negoci immobiliari i l'ànsia d'acumulació de capital han dictat les polítiques públiques en gairebé tot arreu, imposant la propietat privada com l'única via d'accedir a l'habitatge. Sociològica, econòmica o legalment, cada vegada se'ns obliga a pensar en aquesta com l'única manera, quan la veritat és que hi ha multitud de formes d'accés. A Portugal, la troika va decretar la liberalització total del mercat d'habitatge, a Istanbul, el govern municipal es va inventar una llei per obligar a comprar els seus habitatges a tots aquells que vivien de lloguer, i a Espanya ens canviaran aviat la llei de lloguer per fer-ho més insegur de cara als llogaters.
A Nàpols, però, hem vist experiències d'accés comunitari a tots els continents, que en qualsevol cas es recolzen en una participació activa de la població en la construcció de les seves llars, barris i ciutats. Com ara les cooperatives d'habitatge d'autoconstrucció que de l'Uruguai han passat amb èxit a tota Centreamèrica. Perquè quan parlem de l'habitatge, hem de parlar de la ciutat: sense espais públics o serveis bàsics, sense accés a totes les seves oportunitats econòmiques o culturals, no s'entén aquesta. Com tampoc s'entén sense una mirada més enllà dels seus límits: cada vegada és més evident que sense una aliança amb el món rural no hi ha manera de construir cap futur urbà.

El dret a l'habitatge és en realitat la seguretat per accedir-hi, i sense aquest enfocament i la seva aplicació pràctica, els nostres sostres i carrers estan totalment en mans de les dinàmiques del mercat. Les polítiques públiques han de democratitzar política i territorialment l'hàbitat.
No cal tenir-les, la casa i la ciutat, però és imprescindible gaudir-ne. Què volem, tenir o habitar? Aquest miratge de la possessió, ordit pels interessos privats, ens ha empobrit i és urgent construir altres vies, partir d'altres mirades, enfocades en el que realment importa, viure en un hàbitat digne i equitatiu.

Yo pisaré las calles nuevamente

Horas después de ensayar el ultimo remake de la celebérrima escena del camarote de los hermanos Marx, versión sauna reivindicativa, alguien tuvo que aclarar algunos puntos a la autoridad competente:

- Pero es que nadie nos ha dicho que tenemos que irnos.

- ¿Como que nadie les ha dicho nada?

El perplejo mediador de la policía se dirigió hacia arriba, donde un alto jerarca del gobierno veía como se esfumaba la posibilidad del bailoteo y la copita de cava en la verbena de Sant Pere aquella noche, y se excusaba vía twitter de su señora esposa e hijos.

- Efectivamente, me confirman que tienen que abandonar el edificio.

- ¿Pero nos podemos quedar protestando un ratito?

- Bueno, pero no se vale ir a hacer pipí al lavabo ni entrar comida desde fuera, ¿vale?

Empezaba la ginkana. Mientras el alto jerarca del partido se preparaba para ver la semifinal lejos de los gritos de sus amigotes futboleros y del aroma del inevitable carajillo de ratafía, abajo empezaba el racionamiento de bocadillos de jamón dulce, con tomate, faltaría más. Algunos encontraron el ángulo muerto de las cámaras de seguridad para poder darse a la nicotina y otros sacaron el guisqui, Cheli, como en una discoteque. Por si fuera poca muestra de ingenio colectivo y espíritu de sacrificio, la intendencia logró confeccionar un sanitario a base de las botellas de agua que se iban gastando, y que con cierta destreza había que ir rellenando de manera colectiva.

Desde aquí, nuestras disculpas a las compañeras de la empresa de la limpieza del turno de la mañana, espero que hayan descubierto el arsenal sin tropezarse, aunque me temo lo peor.

- ¡Esto es una emergencia sanitaria, se me han acabado las chocolatinas!¡Que venga la Cruz Roja!

En un santiamén, llegaron los compañeros, con su chaleco y su cruz, se dieron el gusto de dejar el coche en medio de una Via Laietana cortada horas atrás, y procedieron a inspeccionar tamaño desaguisado.

- Si nosotros os comprendemos, pero está muy justito para ser emergencia humanitaria. Dice el inspector que podéis salir cuando queráis a beber y al baño.

- Pero están conculcando nuestro derecho a protestar.

- Pues por la "p" no me sale nada en el check-list, compañero.

Si no podía la Cruz Roja romper el sitio, lo harían nuestros diputados.

- Señora diputada, ¿qué lleva en el bolso? ¿Cómo sé yo que no le va a dar ese bocadillo de calamares a cualquier de los que está dentro?

- Es que me baja la tensión a menudo, de sopetón, y tengo que reponerme.

- Bueno, pase, por esta vez.

El tiempo pasaba y pese a que el señor mediador nos comunicó que estábamos cometiendo un delito, y que el señor inspector nos confesó que éramos los delicuentes mejor educados que había visto, nadie nos hacía caso. Alguien avisó de que otro compañeros llevaban veinte días encerrados, que se habían olvidado de ellos y que ya sólo pedían un poco de atención a través del twitter. Momento de pánico colectivo.

Ni nos desalojaban ni negociaban, aunque con cada cambio de guardia se vivían momentos de emoción.

- Todos juntos aquí, agarros los unos a los otros, bien fuerte, para que no nos puedan arrastrar.

- Pero si yo quiero irme a ver el partido y a tomarme una cerveza, ¡cómo me voy a resistir!

A los diez minutos de estar en semejante posición, chorreando todavía más de sudor, decidíamos disolvernos nosotros solos.  Repetimos varias veces la operación, pero a una hora razonable, todos buscamos acomodo, intentando dormir a pesar de los ronquidos hipohuracanados de algunos concursantes y la saturación del ambiente.

De pronto, como a las cuatro de la mañana, el alto jerarca del gobierno bajo de su despacho, cansado, ojeroso, pero orgulloso de su sacrificio para con la patria. Esa era la señal, ahora sí que nos desalojarían.

- Podríais haber venido a las once, ¿no?

- Además, queremos salir por la puerta grande, nada de salir por el parking.

- Pues venga -dijo el inspector desalojador- se me identifiquen y salgan de dos en dos.

Cuando mi escolta me llevó tras las líneas enemigas y hube abrazado a todos y todas las compañeras que nos esperaron hasta esas horas, me quedé contemplando la Via Laietana, desierta y reluciente por el brillo de la humedad sobre el asfalto. Y no sé por qué recordé a Julio y a un montón de amigos y amigas que me habría gustado también besar y abrazar, por los que sin duda habíamos decidido pasar casi un día encerrados.

Y me vinieron a la cabeza los versos de Milanés y confieso que al cantarlos para mí, se me hizo un nudo en la garganta, al ver aquella avenida, tan grande, vacía y franca para caminarla.

Me fui a dormir, satisfecho y en paz por haber vivido aquel día. 

Fins el darrer alè

También en castellano
Una vegada, fa ja alguns anys, em va tocar fer un abastament d'aigua a Los Pajales, una petita comunitat perduda a la Sierra del Bálsamo, al Salvador. Era després del terratrèmol que va deixar mig destruida bona part del país, com cada cert temps passa a l'istme centreamericà.


Per aquelles situacions surrealistes de la cooperació, els companys salvadorenys havien aconseguit transformar uns fons per a la reconstrucció en fons per continuar construint un país que no aconsegueix sortir del mite de Sísifo, i no ha acabat de fer-se i tenir el mínim per dir-li país i viure-hi dignament, quan arriba una altra sotregada, humana o divina, i cal tornar a començar. O, en realitat, continuar fent el mateix, desafiar tossudament una espècie de maledicció ancestral.
Com a les llegendes gregues o nàhualt, el desig de tenir aigua s'havia de complir abans no passés un mes, si no, l'encanteri es trencaria, com una d'aquells càntirs on nens i dones portaven l'aigua des del riu fins a la carena de la muntanya, tres-cent metres més amunt, cada dia. Havíem d'aconseguir tenir al menys una font per la qual brollés aigua, i després ja faríem la resta; ja sabeu que al final fins i tot l'avaluador o l'auditor més temible té el seu petit cor i tot es pot guarnir en un informe, a condició que que hi hagi una foto d'inauguració amb mariachis, garlandes i pan dulce. I algú, a alguna oficina d'alguna capital, havia determinat que aquell era el temps de gràcia que tenien per reconstruir de nou el país, i tenir a punt les factures per la preceptiva justificació.


Realment era difícil, gairebé impossible. Heu vist mai dotar d'aigua a un poble de 80 famílies, ni que sigui amb una cantarera en tan poc temps? Sense màquines ni pràcticament mitjans, a un lloc on per arribar es trigaven dues hores en pick-up tot i ser a deu quilòmetres de la civilització? Vaig dir que no, al principi, no pagava la pena ni intentar-ho, perdríem temps, calers i molt d'esforç.
Però un matí, els companys em van portar per aquella cinglera de camins devorats per la pluja i em van fer seure sota l'amate on es reunia la comunitat. Quan es va fer el silenci, en Julio Cabrera es va alçar, em va mirar, es va treure la seva cachucha de béisbol mig desfeta, d'algun equip gringo que mai coneixeria, i em va dir:


- Ho hem de fer. És l'única oportunitat que tindrem en molt de temps, potser mai. Tothom treballarà, els homes faran rases i portaran pedres, les dones faran el dinar als homes, ningú robarà ni un mahó del magatzem, oblidarem les nostres baralles i discussions; i arribarem a temps, senyor enginyer. Cregui'm, no ens queda una altra, no ens podem fallar a nosaltres mateixos.


Aquesta tarda he pensat en en Julio Cabrera, mentre discutíem què fer, ara que potser s'acaba això de la cooperació. I he recordat quan temps després vaig tornar de nou a aquell amate, que aleshores ja tenia al seu costat una font de ciment i tubs galvanitzats importats de la Xina, amb un rajolí molt tímid d'aigua. En Julio em va donar les gràcies, no pas per la feina, si no per haver compartir amb ells la seva determinació i la més que improbable creença en reeixir.


Crec que hem de barallar per a que la cooperació segueixi endavant, fins el darrer alè i encara que tot sembli perdut, com aquesta tarda. Encara que només sigui per la dignitat apresa per tots nosaltres de tots els homes i dones que hem conegut com en Julio i la seva gent de Pajales, i en homenatge a la seva lluita incalculable i sense fi.
M'agradaria tornar algun dia al palo de amate i poder-li dir a la cara que tampoc nosaltres ens podíem fallar, ni a ells ni a nosaltres.

Game over

También en castellano
Què voleu que us digui? Aquests dies tinc la sensació de que la cooperació torna a casa, com si tot plegat fos el final de l'escapada. Amb el cap cot, com aquell anunci de cotxes de fa molts anys on un paio sortia del casino dient que ho havia perdut tot. Algú en deia dies enrera que era un canvi de cicle, quan va veure la darrera destralada pressupostària; i un altre company li va respondre que més aviat era un final de cicle. Game over, camarades.


Jo crec que la majoria de la classe política mai es va creure la solidaritat internacional, sincerament. Que sí, que estava molt bé, però que en el fons era un caprici, per a les époques de bonança econòmica. En qualsevol cas, no era cap política social assumida i arrelada, si no no hagués rebut el càstig que tothom li ha donat. Intentar resoldre el dèficit amb els exigus fons de cooperació al desenvolupament és de mals gestors o de gent amb molt poc coratge.


Per això dic que torna a casa, a les mans de la gent que dècades enrera la va reivindicar, li va donar sentit i va aconseguir, mobilitzant-se com ara fan molts altres, que esdevingués part de la política pública i no només una expressió de compromís ciutadà. Està bé, no passa res, la reprendrem com el que és, una aposta política, una manera d'entendre com hauria de ser el món. I si ho hem de fer amb la desena part dels recursos, doncs així ho farem. Tots els que ens hem dedicat a això alguna vegada sabem que, per a qui el reb, val tant el gest de la solidaritat com allà que en el fons dones, fas arribar o facilites. I que en el fons, no era el 0,7% del pressupost el que havia de canviar les coses, sino el 99,3% restant.
Em sap molt de greu per les situacions d'emergència que no es podran atendre, però també he pensat sempre que això era una altra qüestió, ben diferent a la cooperació, i que les eficientíssimes multinacionals que han anat sorgint aquest anys s'ensortiran i es refaran de la fallida de la cooperació espanyola (catalana, valenciana, madrilenya, etc.). Les fams i els terratrèmols renten consciències de meravella, donen molt de sí.


Els que hem entés el desenvolupament i la cooperació com un fet polític haurem de tornar a refer el camí. Ens han deixat caure però també ens han fet lliures. Només em sap greu, en aquest moment, les hores que hem perdut en burocràcies i processos totalment buits de continguts, que suposadament volien millorar la "qualitat" de la cooperació o la "concertació" d'actors, i un inacabable llistat de frases fetes i conceptes rabiosament moderns, encunyats pels experts del moment.


La mateixa tarda que van donar a conéixer la liquidació de la cooperació "oficial" en aquest país, em vaig veure amb uns nois.  Havien decidit donar-nos unes estacions meteorològiques que la seva empresa, una gran multinacional del sector energètic, llençava a la brossa per no ser ja el darrer crit de la tecnologia; per suposat, a les seves esquenes.


- Se les han tret de sobre i no volen publicitat. Però és que tampoc se la mereixen, això ho fem perquè ens indigna fer-ne xatarra i no aprofitar-ho.


Hi ha molta altra gent que tampoc es mereix participar en això de la cooperació i fer-se fotos per un grapat més de vots. El "game over" és per ells, nosaltres continuarem amb aquesta incurable obstinació de canviar les coses, ni que sigui a peu.