También en castellano
De vegades no ens adonem del tot del que suposa viure en un context de violència permanent per a una ciutat o un país, i com impacta en la qualitat de vida de les persones. I no em refereixo només a les situacions de conflicte armat. La violència té moltes manera de manifestar-se.
Quan un arriba a Sant Salvador, li crida l'atenció la fisonomia de casa i de tota la ciutat. Poques deixen veure la seva porta principal lliurement, sempre hi ha una reixa, coronada de filferros i càmeres de seguretat, en alguns casos. Qualsevol accés a l'habitatge està, generalment, ben protegit contra els més que habituals atracaments. Els carrers són una successió de caixes metàl · liques, per les que gairebé ningú s'aventura a caminar un cop es pon el sol i al llarg de les quals només es pot circular en automòbil, que a més rarament s'aturaran en els semàfors en vermell a partir de certes hores. I això per les avingudes principals, perquè els passadissos secundaris estan sent tancats al trànsit perquè no es pugui entrar-hi sense haver-se identificat prèviament davant l'inevitable guàrdia de seguretat. Es calcula que a tota Centreamèrica treballen unes tres-centes mil persones en el negoci de la seguretat, a la regió més violenta del món i on es produeixen més morts per habitant sense estar en situació de guerra.
Les ciutats i la seva gent s'han anat adaptant a aquesta situació, amb tot el que implica. Les noves avingudes i autopistes que solquen l'àrea metropolitana deixen lloc perquè al mateix temps segueixin proliferant grans superfícies comercials, que ofereixen tot el lleure imaginable. Si vostè vol passar el dia amb la família probablement l'única opció que tingui sigui ficar-se en un gegantí mall, on podrà vestir-se amb Zara, menjar amb McDonals o divertise amb l'última proposta de Disney. Això sí, protegit per una legió parapolicial proveïda amb les armes de calibre gruixut que gastaven a les millors aventures de Stallone i Charles Bronson. Aquest despesa en seguretat li suposa a la regió comptar amb un 25% menys de PIB, segurament una xifra comparable a la cooperació internacional o les remeses de la població emigrant. Per no parlar de la dependència i la despesa energètica que implica un urbanisme basat en el consum constant de terreny, i uns hàbits de mobilitat condicionats per la por a posar els peus sobre les voreres.
L'última sensació capital, però, és una cosa que va en sentit contrari. A Sta Tecla, dins l'àrea metropolitana del Gran Sant Salvador, al seu alcalde se li ha ocorregut tancar pels vianants un dels carrers del centre històric. L'escena del Passeig del Carme la coneixen bé vostès a Espanya, afortunadament: bars, parades d'artesania, terrasses, música, gent passejant i gaudint d'un moment d'oci. Això que ens pot sembla trivial i fins i tot frívol per a un país empobrit, és una conquesta de l'espai públic al servei de la salut mental de tots. Descansar i socialitzar sense por és també una necessitat, quelcom al que cal aspirar.
Un amic algerià, exiliat polític a Barcelona, em va explicar que el que més li havia impressionat, molt més que el nostre nivell material de vida, era poder passejar pels nostres carrers sense mirar enrere ni haver de enganxar-se a la paret per preveure i evitar agressions.
La propera vegada que surtin a passejar amb els nens o de canyes amb els seus amics, pensin com seria si no poguessin fer-ho sempre que volguessin i sense cap tipus d'angoixa.
De vegades no ens adonem del tot del que suposa viure en un context de violència permanent per a una ciutat o un país, i com impacta en la qualitat de vida de les persones. I no em refereixo només a les situacions de conflicte armat. La violència té moltes manera de manifestar-se.
Les ciutats i la seva gent s'han anat adaptant a aquesta situació, amb tot el que implica. Les noves avingudes i autopistes que solquen l'àrea metropolitana deixen lloc perquè al mateix temps segueixin proliferant grans superfícies comercials, que ofereixen tot el lleure imaginable. Si vostè vol passar el dia amb la família probablement l'única opció que tingui sigui ficar-se en un gegantí mall, on podrà vestir-se amb Zara, menjar amb McDonals o divertise amb l'última proposta de Disney. Això sí, protegit per una legió parapolicial proveïda amb les armes de calibre gruixut que gastaven a les millors aventures de Stallone i Charles Bronson. Aquest despesa en seguretat li suposa a la regió comptar amb un 25% menys de PIB, segurament una xifra comparable a la cooperació internacional o les remeses de la població emigrant. Per no parlar de la dependència i la despesa energètica que implica un urbanisme basat en el consum constant de terreny, i uns hàbits de mobilitat condicionats per la por a posar els peus sobre les voreres.
L'última sensació capital, però, és una cosa que va en sentit contrari. A Sta Tecla, dins l'àrea metropolitana del Gran Sant Salvador, al seu alcalde se li ha ocorregut tancar pels vianants un dels carrers del centre històric. L'escena del Passeig del Carme la coneixen bé vostès a Espanya, afortunadament: bars, parades d'artesania, terrasses, música, gent passejant i gaudint d'un moment d'oci. Això que ens pot sembla trivial i fins i tot frívol per a un país empobrit, és una conquesta de l'espai públic al servei de la salut mental de tots. Descansar i socialitzar sense por és també una necessitat, quelcom al que cal aspirar.
Un amic algerià, exiliat polític a Barcelona, em va explicar que el que més li havia impressionat, molt més que el nostre nivell material de vida, era poder passejar pels nostres carrers sense mirar enrere ni haver de enganxar-se a la paret per preveure i evitar agressions.
La propera vegada que surtin a passejar amb els nens o de canyes amb els seus amics, pensin com seria si no poguessin fer-ho sempre que volguessin i sense cap tipus d'angoixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada