También en castellano
Què voleu que us digui? Aquests dies tinc la sensació de que la cooperació torna a casa, com si tot plegat fos el final de l'escapada. Amb el cap cot, com aquell anunci de cotxes de fa molts anys on un paio sortia del casino dient que ho havia perdut tot. Algú en deia dies enrera que era un canvi de cicle, quan va veure la darrera destralada pressupostària; i un altre company li va respondre que més aviat era un final de cicle. Game over, camarades.
Jo crec que la majoria de la classe política mai es va creure la solidaritat internacional, sincerament. Que sí, que estava molt bé, però que en el fons era un caprici, per a les époques de bonança econòmica. En qualsevol cas, no era cap política social assumida i arrelada, si no no hagués rebut el càstig que tothom li ha donat. Intentar resoldre el dèficit amb els exigus fons de cooperació al desenvolupament és de mals gestors o de gent amb molt poc coratge.
Per això dic que torna a casa, a les mans de la gent que dècades enrera la va reivindicar, li va donar sentit i va aconseguir, mobilitzant-se com ara fan molts altres, que esdevingués part de la política pública i no només una expressió de compromís ciutadà. Està bé, no passa res, la reprendrem com el que és, una aposta política, una manera d'entendre com hauria de ser el món. I si ho hem de fer amb la desena part dels recursos, doncs així ho farem. Tots els que ens hem dedicat a això alguna vegada sabem que, per a qui el reb, val tant el gest de la solidaritat com allà que en el fons dones, fas arribar o facilites. I que en el fons, no era el 0,7% del pressupost el que havia de canviar les coses, sino el 99,3% restant.
Em sap molt de greu per les situacions d'emergència que no es podran atendre, però també he pensat sempre que això era una altra qüestió, ben diferent a la cooperació, i que les eficientíssimes multinacionals que han anat sorgint aquest anys s'ensortiran i es refaran de la fallida de la cooperació espanyola (catalana, valenciana, madrilenya, etc.). Les fams i els terratrèmols renten consciències de meravella, donen molt de sí.
Els que hem entés el desenvolupament i la cooperació com un fet polític haurem de tornar a refer el camí. Ens han deixat caure però també ens han fet lliures. Només em sap greu, en aquest moment, les hores que hem perdut en burocràcies i processos totalment buits de continguts, que suposadament volien millorar la "qualitat" de la cooperació o la "concertació" d'actors, i un inacabable llistat de frases fetes i conceptes rabiosament moderns, encunyats pels experts del moment.
La mateixa tarda que van donar a conéixer la liquidació de la cooperació "oficial" en aquest país, em vaig veure amb uns nois. Havien decidit donar-nos unes estacions meteorològiques que la seva empresa, una gran multinacional del sector energètic, llençava a la brossa per no ser ja el darrer crit de la tecnologia; per suposat, a les seves esquenes.
- Se les han tret de sobre i no volen publicitat. Però és que tampoc se la mereixen, això ho fem perquè ens indigna fer-ne xatarra i no aprofitar-ho.
Hi ha molta altra gent que tampoc es mereix participar en això de la cooperació i fer-se fotos per un grapat més de vots. El "game over" és per ells, nosaltres continuarem amb aquesta incurable obstinació de canviar les coses, ni que sigui a peu.
Què voleu que us digui? Aquests dies tinc la sensació de que la cooperació torna a casa, com si tot plegat fos el final de l'escapada. Amb el cap cot, com aquell anunci de cotxes de fa molts anys on un paio sortia del casino dient que ho havia perdut tot. Algú en deia dies enrera que era un canvi de cicle, quan va veure la darrera destralada pressupostària; i un altre company li va respondre que més aviat era un final de cicle. Game over, camarades.
Jo crec que la majoria de la classe política mai es va creure la solidaritat internacional, sincerament. Que sí, que estava molt bé, però que en el fons era un caprici, per a les époques de bonança econòmica. En qualsevol cas, no era cap política social assumida i arrelada, si no no hagués rebut el càstig que tothom li ha donat. Intentar resoldre el dèficit amb els exigus fons de cooperació al desenvolupament és de mals gestors o de gent amb molt poc coratge.Per això dic que torna a casa, a les mans de la gent que dècades enrera la va reivindicar, li va donar sentit i va aconseguir, mobilitzant-se com ara fan molts altres, que esdevingués part de la política pública i no només una expressió de compromís ciutadà. Està bé, no passa res, la reprendrem com el que és, una aposta política, una manera d'entendre com hauria de ser el món. I si ho hem de fer amb la desena part dels recursos, doncs així ho farem. Tots els que ens hem dedicat a això alguna vegada sabem que, per a qui el reb, val tant el gest de la solidaritat com allà que en el fons dones, fas arribar o facilites. I que en el fons, no era el 0,7% del pressupost el que havia de canviar les coses, sino el 99,3% restant.
Em sap molt de greu per les situacions d'emergència que no es podran atendre, però també he pensat sempre que això era una altra qüestió, ben diferent a la cooperació, i que les eficientíssimes multinacionals que han anat sorgint aquest anys s'ensortiran i es refaran de la fallida de la cooperació espanyola (catalana, valenciana, madrilenya, etc.). Les fams i els terratrèmols renten consciències de meravella, donen molt de sí.
Els que hem entés el desenvolupament i la cooperació com un fet polític haurem de tornar a refer el camí. Ens han deixat caure però també ens han fet lliures. Només em sap greu, en aquest moment, les hores que hem perdut en burocràcies i processos totalment buits de continguts, que suposadament volien millorar la "qualitat" de la cooperació o la "concertació" d'actors, i un inacabable llistat de frases fetes i conceptes rabiosament moderns, encunyats pels experts del moment.
La mateixa tarda que van donar a conéixer la liquidació de la cooperació "oficial" en aquest país, em vaig veure amb uns nois. Havien decidit donar-nos unes estacions meteorològiques que la seva empresa, una gran multinacional del sector energètic, llençava a la brossa per no ser ja el darrer crit de la tecnologia; per suposat, a les seves esquenes.
- Se les han tret de sobre i no volen publicitat. Però és que tampoc se la mereixen, això ho fem perquè ens indigna fer-ne xatarra i no aprofitar-ho.
Hi ha molta altra gent que tampoc es mereix participar en això de la cooperació i fer-se fotos per un grapat més de vots. El "game over" és per ells, nosaltres continuarem amb aquesta incurable obstinació de canviar les coses, ni que sigui a peu.
