VI Foro Mundial Urbano from Ingeniería Sin Fronteras on Vimeo.
En castellano también.
Quan tots els representants de les organitzacions de la societat civil presents en el VI Fòrum Urbà Mundial van haver intervingut en la taula rodona que les congregava, li va tocar el torn a la representant de UNHabitat:
- Bé, em disculparan, però m'he deixat els auriculars en una altra reunió i no he pogut entendre molt del que deieu, només als que parlaven en anglès. Però veig que esteu molt interessats en establir aliances per treballar i en això coincidim. Tinc el plaer de anunciar-los que hem arribat a un gran acord amb Coca-Cola perquè doni suport les nostres activitats.
L'anècdota il · lustra el desacord al voltant de la qüestió del territori i, especialment, de l'habitatge. UNHabitat i les grans agències multilaterals buscant com apuntalar, amb qualsevol marca de gasoses, un sistema d'accés a la casa i una relació amb el medi que han entrat en una crisi profunda, tal com denuncia la societat civil.
Com diu la Raquel Rolnik, Relatora Especial de Nacions Unides per al dret a un habitatge adequat, el problema central és que l'habitatge ha esdevingut un actiu financer, i buscar solucions per a que tothom accedeixi al crèdit i pugui tenir un habitatge no fa més que alimentar la pujada dels preus en el mercat immobiliari. I en aquest fòrum segueix sense abordar-se oficialment aquest enfocament per resoldre un problema que comparteixen milions de persones al món i que a Espanya ens ha portat a una situació dramàtica i ridícula: hi 5,6 milions d'habitatges buits (el 20% del total ), però es produeixen més de 500 desallotjaments diaris, per culpa de la política creditícia de la passada dècada.
És evident que el negoci immobiliari i l'ànsia d'acumulació de capital han dictat les polítiques públiques en gairebé tot arreu, imposant la propietat privada com l'única via d'accedir a l'habitatge. Sociològica, econòmica o legalment, cada vegada se'ns obliga a pensar en aquesta com l'única manera, quan la veritat és que hi ha multitud de formes d'accés. A Portugal, la troika va decretar la liberalització total del mercat d'habitatge, a Istanbul, el govern municipal es va inventar una llei per obligar a comprar els seus habitatges a tots aquells que vivien de lloguer, i a Espanya ens canviaran aviat la llei de lloguer per fer-ho més insegur de cara als llogaters.
A Nàpols, però, hem vist experiències d'accés comunitari a tots els continents, que en qualsevol cas es recolzen en una participació activa de la població en la construcció de les seves llars, barris i ciutats. Com ara les cooperatives d'habitatge d'autoconstrucció que de l'Uruguai han passat amb èxit a tota Centreamèrica. Perquè quan parlem de l'habitatge, hem de parlar de la ciutat: sense espais públics o serveis bàsics, sense accés a totes les seves oportunitats econòmiques o culturals, no s'entén aquesta. Com tampoc s'entén sense una mirada més enllà dels seus límits: cada vegada és més evident que sense una aliança amb el món rural no hi ha manera de construir cap futur urbà.
El dret a l'habitatge és en realitat la seguretat per accedir-hi, i sense aquest enfocament i la seva aplicació pràctica, els nostres sostres i carrers estan totalment en mans de les dinàmiques del mercat. Les polítiques públiques han de democratitzar política i territorialment l'hàbitat.
No cal tenir-les, la casa i la ciutat, però és imprescindible gaudir-ne. Què volem, tenir o habitar? Aquest miratge de la possessió, ordit pels interessos privats, ens ha empobrit i és urgent construir altres vies, partir d'altres mirades, enfocades en el que realment importa, viure en un hàbitat digne i equitatiu.
