También en castellano
Aquest país està en procés constituent, i com més aviat se n’adoni tothom, millor. Ens posarem a pensar i a escriure sobre el que volem canviar, el que està podrit i ja no serveix, i allò que és irrenunciable per al país (o els països, a saber com acaba tot això) en què viurem durant les pròximes dècades.
I cadascú que aporti el que tingui i del que en sàpiga res. Les ONG podríem començar a superar ja el status quo de les dues últimes dècades i el desmantellament caïnita d'una política pública com la cooperació, com hem vist en només dos anys. Perquè no pagaran el que ens deuen ni compliran amb els seus compromisos internacionals, políticament no els costa res i tenen la barra de dir-t'ho a la cara. I això no m'ho han explicat, ho he vist.
Així que millor començar a pensar en el substancial en aquests moments, perdent la por a si l'any que ve cadascuna de les nostres organitzacions existirà. Mobilitzem per complir amb la gent de l'altra banda del mar que va dipositar la seva confiança en nosaltres. Bé, continuem fent-ho. Però comencem a fer-ho amb tota aquesta majoria social que s'està construint al nostre país (o països, tant se val!) i que és la que realment pot generar canvis en un sistema que no ens agrada, i que és el que acaba estant darrere de les causes de la pobresa. Aquí i allà, el problema no és el nombre de països, sinó les bases sobre els quals es construeixen.
I ja que ens hem posat a la feina de reformar o enderrocar i reconstruir, em sembla que podríem contribuir amb unes dosis d'internacionalisme a tot el procés, no fos cas que tot canviï perquè tot romangui igual. La gent i les organitzacions que ens hem dedicat a construir la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament dels països més empobrits hem d'aportar aquesta visió sistèmica internacional. Els atacs contra el dret a l'habitatge i la supremacia de la tinença en propietat com a forma d'accedir-hi, no són una contingència hispànica, més aviat responen a una política concertada que veiem de Turquia a Portugal, per parlar de la Mediterrània. La mercantilització de serveis i drets bàsics com l'aigua no són una tendència peninsular exclusiva, hi ha un disseny macroeconòmic a tot el món, amb actors compartits i intercanviables.
Això ens toca a nosaltres, les ONG, posar damunt de la taula, quan per fi deixin d'amenaçar amb retallar el dret a la protesta i s'adonin que toca reescriure el que tenim. És la nostra responsabilitat estar en aquest embolic abans que en qualsevol altre, no fos cas que per salvar els mobles acabem del costat de la taula que no ens toca, plens de bones intencions, pensant que tot es transforma amb bones paraules i draps calents.
De moment, a Catalunya, intentarem reconstruir la idea feta miques de que un país racista i insolidari no té cap futur. Que l'única manera de construir una societat és fer-ho local i globalment. Que la nostra pau i els nostres drets són els de la resta de persones, que viuen a milers de quilòmetres i amb les que potser no ens creuarem mai pel carrer. Que la cooperació és una funció pública fonamental, no un caprici postmodern, fútil i prescindible, insubstituïble per la caritat o la RSC. Espero que el manifest que presentarem totes les federacions i coordinadores d’ONG el proper set de novembre al Museu Marítim de Barcelona, totes les entitats catalanes i els suports que copsem siguin suficients per deixar clar de nou que necessitem aquesta visió internacionalista del nostre avenir.
I cadascú que aporti el que tingui i del que en sàpiga res. Les ONG podríem començar a superar ja el status quo de les dues últimes dècades i el desmantellament caïnita d'una política pública com la cooperació, com hem vist en només dos anys. Perquè no pagaran el que ens deuen ni compliran amb els seus compromisos internacionals, políticament no els costa res i tenen la barra de dir-t'ho a la cara. I això no m'ho han explicat, ho he vist.
Així que millor començar a pensar en el substancial en aquests moments, perdent la por a si l'any que ve cadascuna de les nostres organitzacions existirà. Mobilitzem per complir amb la gent de l'altra banda del mar que va dipositar la seva confiança en nosaltres. Bé, continuem fent-ho. Però comencem a fer-ho amb tota aquesta majoria social que s'està construint al nostre país (o països, tant se val!) i que és la que realment pot generar canvis en un sistema que no ens agrada, i que és el que acaba estant darrere de les causes de la pobresa. Aquí i allà, el problema no és el nombre de països, sinó les bases sobre els quals es construeixen.
I ja que ens hem posat a la feina de reformar o enderrocar i reconstruir, em sembla que podríem contribuir amb unes dosis d'internacionalisme a tot el procés, no fos cas que tot canviï perquè tot romangui igual. La gent i les organitzacions que ens hem dedicat a construir la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament dels països més empobrits hem d'aportar aquesta visió sistèmica internacional. Els atacs contra el dret a l'habitatge i la supremacia de la tinença en propietat com a forma d'accedir-hi, no són una contingència hispànica, més aviat responen a una política concertada que veiem de Turquia a Portugal, per parlar de la Mediterrània. La mercantilització de serveis i drets bàsics com l'aigua no són una tendència peninsular exclusiva, hi ha un disseny macroeconòmic a tot el món, amb actors compartits i intercanviables.
Això ens toca a nosaltres, les ONG, posar damunt de la taula, quan per fi deixin d'amenaçar amb retallar el dret a la protesta i s'adonin que toca reescriure el que tenim. És la nostra responsabilitat estar en aquest embolic abans que en qualsevol altre, no fos cas que per salvar els mobles acabem del costat de la taula que no ens toca, plens de bones intencions, pensant que tot es transforma amb bones paraules i draps calents.
De moment, a Catalunya, intentarem reconstruir la idea feta miques de que un país racista i insolidari no té cap futur. Que l'única manera de construir una societat és fer-ho local i globalment. Que la nostra pau i els nostres drets són els de la resta de persones, que viuen a milers de quilòmetres i amb les que potser no ens creuarem mai pel carrer. Que la cooperació és una funció pública fonamental, no un caprici postmodern, fútil i prescindible, insubstituïble per la caritat o la RSC. Espero que el manifest que presentarem totes les federacions i coordinadores d’ONG el proper set de novembre al Museu Marítim de Barcelona, totes les entitats catalanes i els suports que copsem siguin suficients per deixar clar de nou que necessitem aquesta visió internacionalista del nostre avenir.
