Fins el darrer alè

También en castellano
Una vegada, fa ja alguns anys, em va tocar fer un abastament d'aigua a Los Pajales, una petita comunitat perduda a la Sierra del Bálsamo, al Salvador. Era després del terratrèmol que va deixar mig destruida bona part del país, com cada cert temps passa a l'istme centreamericà.


Per aquelles situacions surrealistes de la cooperació, els companys salvadorenys havien aconseguit transformar uns fons per a la reconstrucció en fons per continuar construint un país que no aconsegueix sortir del mite de Sísifo, i no ha acabat de fer-se i tenir el mínim per dir-li país i viure-hi dignament, quan arriba una altra sotregada, humana o divina, i cal tornar a començar. O, en realitat, continuar fent el mateix, desafiar tossudament una espècie de maledicció ancestral.
Com a les llegendes gregues o nàhualt, el desig de tenir aigua s'havia de complir abans no passés un mes, si no, l'encanteri es trencaria, com una d'aquells càntirs on nens i dones portaven l'aigua des del riu fins a la carena de la muntanya, tres-cent metres més amunt, cada dia. Havíem d'aconseguir tenir al menys una font per la qual brollés aigua, i després ja faríem la resta; ja sabeu que al final fins i tot l'avaluador o l'auditor més temible té el seu petit cor i tot es pot guarnir en un informe, a condició que que hi hagi una foto d'inauguració amb mariachis, garlandes i pan dulce. I algú, a alguna oficina d'alguna capital, havia determinat que aquell era el temps de gràcia que tenien per reconstruir de nou el país, i tenir a punt les factures per la preceptiva justificació.


Realment era difícil, gairebé impossible. Heu vist mai dotar d'aigua a un poble de 80 famílies, ni que sigui amb una cantarera en tan poc temps? Sense màquines ni pràcticament mitjans, a un lloc on per arribar es trigaven dues hores en pick-up tot i ser a deu quilòmetres de la civilització? Vaig dir que no, al principi, no pagava la pena ni intentar-ho, perdríem temps, calers i molt d'esforç.
Però un matí, els companys em van portar per aquella cinglera de camins devorats per la pluja i em van fer seure sota l'amate on es reunia la comunitat. Quan es va fer el silenci, en Julio Cabrera es va alçar, em va mirar, es va treure la seva cachucha de béisbol mig desfeta, d'algun equip gringo que mai coneixeria, i em va dir:


- Ho hem de fer. És l'única oportunitat que tindrem en molt de temps, potser mai. Tothom treballarà, els homes faran rases i portaran pedres, les dones faran el dinar als homes, ningú robarà ni un mahó del magatzem, oblidarem les nostres baralles i discussions; i arribarem a temps, senyor enginyer. Cregui'm, no ens queda una altra, no ens podem fallar a nosaltres mateixos.


Aquesta tarda he pensat en en Julio Cabrera, mentre discutíem què fer, ara que potser s'acaba això de la cooperació. I he recordat quan temps després vaig tornar de nou a aquell amate, que aleshores ja tenia al seu costat una font de ciment i tubs galvanitzats importats de la Xina, amb un rajolí molt tímid d'aigua. En Julio em va donar les gràcies, no pas per la feina, si no per haver compartir amb ells la seva determinació i la més que improbable creença en reeixir.


Crec que hem de barallar per a que la cooperació segueixi endavant, fins el darrer alè i encara que tot sembli perdut, com aquesta tarda. Encara que només sigui per la dignitat apresa per tots nosaltres de tots els homes i dones que hem conegut com en Julio i la seva gent de Pajales, i en homenatge a la seva lluita incalculable i sense fi.
M'agradaria tornar algun dia al palo de amate i poder-li dir a la cara que tampoc nosaltres ens podíem fallar, ni a ells ni a nosaltres.